La vida, un mocador de fardo.

Passejant per Barcelona, si parem una mica d'atenció. Podem veure moltes coses. Més de les que ens pensem. Com vesteix la gent? Amb quina actitut caminen per la vida?

Com se senten? Són valents? Atrevits? Sí, mirant-nos els uns als altres, podem veure-ho.

Passejant, penso. Tots pensem, encara que no ho sembli. I què és la vida? Vaja, bona pregunta. Un xic existencial pot ser. Però, al cap i a la fi, aquí el que compta, és la vida. Però ja que la tenim, aprofitem-la una miqueta, no?

La vida. El camino, per a Machado. El trajecte que ens porta fins a Ítaca, per a Kavafis. La vida, la evolució personal, al cap i a la fi, no és més que el bagatge que acumulem, tot alló que anem carregant sobre les nostres espatlles, amb els anys. També alló que deixem enrera.

La vida, al cap i a la fi, és com un mocador de fardo. Un gran mocador de fardo.

Això sí, no penso fer un blog existencialista. Seria irònic que algú que suspenia filosofía fins i tot copiant, ara volgués fer de filòsof.